Auf das Trinkglas eines verstorbenen
Freundes
Du herrlich Glas, nun stehst du leer,
Glas, das er oft mit Lust gehoben;
Die Spinne hat rings um dich her
Indes den düstren Flor gewoben.
Jetzt sollst du mir gefüllet sein
Mondhell mit Gold der deutschen Reben!
In deiner Tiefe heilgen Schein
Schau ich hinab mit frommem Beben.
Was ich erschau in deinem Grund
Ist nicht Gewöhnlichen zu nennen.
Doch wird mir klar zu dieser Stund,
Wie nichts den Freund vom Freund kann trennen.
Auf diesen Glauben, Glas so hold!
Trink ich dich aus mit hohem Mute.
Klar spiegelt sich der Sterne Gold,
Pokal, in deinem teuren Blute!
Still geht der Mond das Tal entlang.
Ernst tönt die mitternächtge Stunde.
Leer steht das Glas! Der heilge Klang
Tönt nach in dem kristallnen Grunde.
A la copa d’un amic difunt
Tu, copa magnífica, ara estàs buida,
copa que ell aixecà sovint amb plaer;
l’aranya ha teixit al seu voltant
des de la terra polsosa.
Ara t’omplo a la llum de la lluna
amb l’or de les vinyes alemanyes!
I contemplo amb pietosa temor
el teu sagrat resplendor.
El que veig en el teu fons
no es pot dir que sigui freqüent.
Però veig clar en aquest moment
que l’amic no es pot separar de l’amic.
Amb aquesta fe, copa estimada,
bec de tu amb gran valor!
Clares es reflecteixen les estrelles daurades,
copa, en la teva sang valuosa!
Tranquil·la passa la lluna per la vall.
Greu toca l‘hora de mitjanit.
Buida està la copa! el so sagrat
ressona en el fons de cristall.