Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: 23. Hinab zum jenem Sonnentempel!, Op. 50
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Thomas Moore
  • Poema original

    23.
    Peri
    Hinab zum jenem Sonnentempel!
    Ein Amulett, auf dessen Stein
    Ein Zeichen glänzt, vom Blitz hinein
    Geschmolzen, dort gewahr ich’s, auch
    En Blatt, auf welchem rein
    Das Siegel prangt von Salomo;
    Vielleciht entziffern sie mirs, wo
    Auf Erden, in den Meeren, ruht
    Die Zaubermacht, das edle Gut,
    Das Eden öffnet sund’gen Wesen,
    Vielleicht vermags mein Aug’ zu lesen! Hinab!

    Solo (tenor)
    Sie schwebt herab im frohen Hoffen,
    Noch lacht des Himmels Auge hold,
    Die Lauben auch aus Abendgold
    Stehn noch im Westen offen.
    Jetzt über Baalbeks Tal sich schwingend,
    Erblickt im Spiele sie ein Kind,
    Inmitten wilder Rosen singend,
    So rosig wild wie selbst sie sind.
    Beim Knaben, der des Spiels nun satt
    In Blumen sich gelagert hat,
    Sieht sie vom heißen Rosse steigen
    Jetzt einen müden Mann und schnell
    An einem hochumgrasten Quell
    Zum Trunke sich herunterbeugen;
    Dann kehrt er schnell sein wild Gesicht
    Aufs schöne Kind, das furtchlos saß,
    Obgleich noch nie des Tages Licht
    Ein wild’res Antlitz sah als das,
    Entsetzlich wild, ein grauser Bund,
    Wie Wetterwolk aus Nacht und Glut;
    Dort stehn die Laster all, es tut
    Dort jedes Bubenstück sich kund,
    Meineid, eschlagner Gast,
    Betrogne Braut, mit blut’ger Schrift
    Auf jenem Antlitz stand geschrieben.

    Solo (Mezzo-sopran)
    Doch horch, wie Vesperruf zum Beten,
    Da still die Sonn’ hernieder schwebt.
    Von Syriens tausend Minaretten
    Jetzt durch die Lüfte bebt;
    Vom Blumenbeet hebet sich der Knab’,
    Das seinem Haupt ein Lager gab,
    Kniet nieder auf dem blum’ger Grund,
    Worauf mit reinem Engelsmund
    Er Gottes ew’gen Namen spricht;
    Er scheint, indem er Blick und Hand
    Zum Abendhimmel aufgewandt,
    Ein Engelskind, das sich hernieder
    Verirrt hat,
    Und seine Heimat suchet wieder.

    Solo (Tenor)
    Und was fühlt er, der sünd’ge Mann,
    Der dort lehnt und sich nun entsann
    So manchen Jahrs voll Schuld und Blut,
    Der auf des Lebens dunkler Flut,
    Umsonst späht nach dem Rettungspfade,
    Wo nichts des Ölzweig bringt der Gnade.

    Der Mann (Baß)
    ‘war eine Zeit, du selig Kind,
    Da jung und rein, wie du, mein Tun
    Und beten war, – doch nun!

  • Poema en català
    23.
    Peri
    Baixaré a aquell temple del sol!
    Hi veig allà un amulet,
    i en la seva pedra i lluen uns signes
    esculpits pels llamps,
    i també unes taules on brilla,
    pur, el segell de Salomó;
    potser elles em descobriran
    en quin lloc de la terra o dels mars
    reposa el noble bé, la força màgica
    que obre l’Edèn als éssers pecadors.
    Potser els meus ulls podran llegir-ho. Cap avall!

    Solo (tenor)
    Quan vola cap allà plena d’esperances,
    els ulls del cel encara somriuen, amables,
    i el pavelló daurat del vespre
    està encara obert per a l’occident.
    Volant per la vall de Baalbeck
    veu ara un infant que juga i canta
    entremig de roses de bardissa
    tan rosades i salvatges com ell mateix.
    Prop del noi que, cansat de jocs,
    s’ha posat a reposar entre les roses,
    veu com desmunta del seu acalorat corser
    un home fatigat que immediatament
    s’inclina per beure en una font
    rodejada d’altes herbes.
    I descobreix llavors la seva faç ferotge
    el bell noi que seu sense cap por,
    malgrat que mai la llum del dia
    no li havia mostrat una mirada més salvatge,
    més horrible que la d’aquella espantosa combinació,
    com de núvol tempestuós, de nit i de foc;
    s’hi veuen allà tots els vicis,
    s’hi emmirallen totes les baixeses;
    perjuris, hostes assassinats,
    esposa traïda, tot hi està escrit
    amb sang, en aquella cara.

    Solo (mezzosoprano)
    Però escolteu, quan el sol es pon silenciosament,
    arriben tremolant pels aires
    des dels mil minarets de Síria
    les crides per resar les vespres;
    el noi s’aixeca del jaç de flors
    on havia recolzat el seu cap,
    i s’agenolla en el terra florit,
    mentre amb la pura veu d’un àngel
    invoca el nom del Senyor etern;
    amb la mirada i les mans
    aixecades cap el cel,
    sembla una criatura angelical,
    que s’hagi perdut per ací baix,
    i cerqui altre cop la seva pàtria.

    Solo (tenor)
    I ell què sent, el pecador?
    Al seu costat, fa ara memòria
    de tants anys plens de pecats i de sang,
    en l’obscur torrent de la vida,
    i cerca inútilment el camí de la salvació
    on pugui trobar la branca d’oliu de la gràcia.

    L’home (baix)
    Va haver-hi un temps, oh infant beneït,
    en què les meves obres i les meves paraules
    eren tan joves i pures com les teves... però ara!
  • (Oratori per a solistes, cor i orquestra, Op. 50, Leipzig, 1843)