Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Der Bleicherin Nachtlied, Op. 91/5
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Robert Reinick
  • Poema original

    Der Bleicherin Nachtlied

    Wellen blinken durch die Nacht,
    Blaß der Mond an Himmel stand,
    Mägdlein saß am Ufers Rand,
    Hielt bei ihrem Leinen Wacht,
    Sang in leisen Melodien
    In dei weite Nacht hinein:

    Bleiche, bleiche, weißes Lein,
    In des stillen Mondes Hut!
    Bist du bleich, dann bist du gut,
    Bist du bleich, dann bist du rein –
    Bleiche, bleiche, weißes Lein,
    Bleich muß alles Ende sein!

    Sonne giebt zu lichten Schein,
    Läßt dem Herzen keine Rast;
    Ist der Tag nur erst erblaßt,
    Wird das Herz auch ruhig sein –
    Bleiche, bleiche, weißes Lein,
    Bleich muß alles Ende sein!

    War ein thöricht Mägdelein,
    Roth und frisch mein Angesicht;
    Rothe Wangen taugen nicht,
    Locken Unglück nur herein –
    Bleiche, bleiche, weißes Lein.
    Bleich muß alles Ende sein!

    Eile dich und bleiche fein!
    Hab’ ja treu gewartet dein;
    Legt man mich in’s Grab hinein,
    Deck’ in Frieden mein Gebein! –
    Bleiche, bleiche, weißes Lein,
    Bleich muß alles Ende sein!

  • Poema en català

    Cançó nocturna de la blanquejadora

    Les ones brillaven en la nit,
    la lluna estava pàl·lida en el cel,
    una noia seia a la vorera,
    vigilava la seva roba
    i cantava baixet una cançó
    a la nit difusa:

    Blanqueja’t, blanqueja’t, blanc lli,
    en la silenciosa claror de la lluna!
    Has d’ésser blanc per ésser bo,
    has d’ésser blanc per ésser pur...
    Blanqueja’t, blanqueja’t, blanc lli!
    Tot ha d’empal·lidir-se al final!

    El sol dóna massa llum,
    i no dóna cap repòs al cor;
    a penes empal·lideix el dia,
    també es reposa el cor...
    Blanqueja’t, blanqueja’t, blanc lli!
    Tot ha d’empal·lidir-se al final!

    Jo era una noia insensata,
    de cara vermella i fresca;
    les galtes vermelles no convenen,
    només porten que desgràcies...
    Blanqueja’t, blanqueja’t, blanc llí!
    Tot ha d’empal·lidir-se al final!

    Apressa’t i empal·lideix bé!
    T’he esperat fidel:
    poseu-me dins la tomba
    i cobriu el meu cos en pau!...
    Blanqueja’t, blanqueja’t, blanc llí!
    Tot ha d’empal·lidir-se al final!

  • (Lied per a quatre veus femenines –2 sopranos i 2 contralts–, amb piano ad libitum, Op. 91/5,
    Dresden, maig 1849)