Die nächtliche Heerschau
Nachts um die zwölfte Stunde
Verläßt der Tambour sein Grab,
Macht mit der Trommel die Runde,
Geht emsig auf und ab.
Mit seinen entfleischten Armen
Rührt er die Schlegel zugleich,
Schlägt manchen guten Wirbel,
Reveill’ und Zapfenstreich.
Und um die zwölfte Stunde
Verläßt der Trompeter sein Grab,
Und schmettert in die Trompete,
Und reitet auf und ab.
Da kommen auf luftigen Pferden
Die toten Reiter herbei,
Die blutigen alten Schwadronen
In Waffen mancherlei.
Es grinsen die weißen Schädel,
Wohl unter dem Helm hervor,
Es halten die Knochenhände
Die langen Schwerter empor.
Und um die zwölfte Stunde
Verläßt der Feldherr sein Grab,
Kommt langsam hergeritten,
Umgeben von seinem Stab.
Die Trommel klinget seltsam,
Hat gar einen starken Ton;
Die alten toten Soldaten
Erwachen im Grabe davon.
Und die im tiefen Norden
Erstarrt in Schnee und Eis,
Und die in Welschland liegen,
Wo ihnen die Erde zu heiß.
Und die der Nilschlamm decket
Und der arabische Sand:
Sie steigen aus ihren Gräbern
Und nehmens Gewehr zur Hand.
Er trägt ein kleines Hütchen,
Er trägt ein einfach Kleid,
Und einen kleinen Degen
Trägt er an seiner Seit.
Der Mond mit gelbem Lichte
Erhellt den weiten Plan:
Der Mann im kleinen Hütchen
Sieht sich die Truppen an.
Die Reihen präsentieren
Und schultern das Gewahr,
Dann zieht mit klingendem Spiele
Vorüber das ganze Heer.
Die Marschäll’ und Generale
Schließen um ihn einen Kreis:
Der Feldherr sagt dem Nächsten
Ins Ohr ein Wörtchen leis.
Das Wort geht in die Runde,
Klingt wieder fern und nah!
“Frankreich” ist die Parole,
Die Losung: “Sankt Helena!”
Dies ist die große Parade
Im elysäischen Feld,
Die um die zwölfte Stunde
Der tote Cäsar hält.
La revista militar nocturna
A les dotze de la nit
abandona el tambor la seva tomba,
fa la ronda amb el tambor
i va diligent amunt i avall.
Amb els seus braços descarnats
fa servir les seves baquetes,
i fa uns bons redoblaments:
dianes i retretes.
A les dotze de la nit
abandona el trompeter la seva tomba,
va ressonar la trompeta
i cavalca amunt i avall.
Arriben amb cavalls eteris
el cavallers difunts,
els vells esquadrons ensangonats,
amb tota mena d’armes.
Somriuen malicioses les blanques calaveres,
sota dels seus cascs,
i les ossudes mans
empunyen les llargues espases.
I a les dotze de la nit
abandona el mariscal de camp la seva tomba,
i avança lentament
rodejat per la seva plana major.
El so del tambor és estrany,
no té cap so potent;
però desperta de la seva tomba
els vells soldats difunts.
Els del Nord profund
gelats en la neu i el glaç,
i els que jeuen en terra romànica,
que tenen massa calor.
I aquells que els cobreix el llot del Nil
i la sorra aràbiga,
surten de la seva tomba
i agafen les seves armes.
Porta un petit capell,
i porta un vestit senzill,
i porta al seu costat
una petita espasa.
La llum groga de la lluna
il·lumina la gran planúria:
l’home amb el petit capell
contempla les tropes.
Les files presenten armes
i i se les posen a l’espatlla,
i llavors tot l’exèrcit
avança amb gran estrèpit.
Els mariscals i generals
l’envolten amb un cercle:
El mariscal de camp li xiuxiueja al veí
una parauleta a l’orella.
La paraula va circulant,
ressonant ací i allà!
“França” és la paraula,
i la solució: “Santa Elena!”
Aquesta és la gran desfilada
en els camps elisis,
que a les dotze de la nit
observa el difunt César.