Die Nonne
Sie steht am Zellenfenster,
Denkt unablässig sein,
Der ihr das Wort gebrochen,
Und blickt in’s Land hinein.
Zwei Schäflein weiden
Im grünen Klee,
Der Lenz thut wohl,
Der Lenz thut weh.
Ein Duften und ein Flöten
Dringt aus dem Gartenraum,
Und über Eiserngittern
Rauscht drein der Lindenbaum.
Zwei Vöglein sitzen
In Wipfeln grün,
Mit einander die rosigen
Wolken zieh’n.
Tief aus der Waldnacht
drüben lispelt und lockt es gar;
Voll Wehmut lauscht
Die Nonne, sie träumt so wunderbar.
Da wirft ihr,
Mitleidsvoll allein,
Der Wind eine Blüth’
Ins’s Kammerlein.
La monja
És a la finestra de la cel.la,
i mentre mira cap enfora
pensa sense parar en aquell
que li faltà a la paraula.
Dos ovelletes pasturen
en l’herba verda,
la primavera fa bé,
la primavera fa mal.
Arriben des del jardí
perfums i sons de flauta,
i per sobre de la reixa de ferro
xiuxiueja el til·ler.
Seuen dos ocellets
en el verd fullatge;
els núvols rosats
s’empenyen l’un a l’altre.
La profunda nit del bosc
murmura seductora;
la monja mira amb nostàlgia,
i té somnis meravellosos.
Llavors el vent,
només per misericòrdia,
li porta una flor
a dins de la cambreta.