Ich hab in mich gesogen
Ich hab in mich gesogen
Den Frühling treu und lieb,
Daß er, der Welt entflogen,
Hier in der Brust mir blieb.
Hier sind die blauen Lüfte,
Hier sind die grünen Aun,
Die Blumen hier, die Düfte,
Der blühende Rosenzaun.
Und hier am Busen lehnet
Mit süßem Liebes-Ach
Die Liebste, die sich sehnet
Den Frühlingswonnen nach.
Sie lehnt sich an zu lauschen
Und hört in stiller Lust
Die Frühlingsströme rauschen
In ihres Dichters Brust.
Da quellen auf die Lieder
Und strömen über sie
Den vollsten Frühling nieder,
Den mir der Gott verlieh.
Und wie sie, davon trunken,
Umblicket rings im Raum,
Blüht auch von ihren Funken
Die Welt, ein Frühlingstraum.
He sentit a dintre meu
He sentit a dintre meu
la fidel i estimada primavera;
va fugir del món,
però ha restat en el meu pit.
Ací hi ha els aires blaus,
ací hi ha els prats verds,
ací les flors i els perfums,
i les bardisses florides de roses.
I es reclina en el meu pit
amb dolça angoixa amorosa
l’estimada, que enyora
les delícies de la primavera.
Es reclina per a escoltar,
i sent amb silenciosa joia
els murmuris dels corrents primaverals
en el cor del seu poeta.
Brollen allà les cançons
i li escampen pel damunt
tota la primavera
que Déu m’ha concedit.
I quan ella, embriagada,
mira l’espai al seu voltant,
floreix en la seva mirada
un món, un somni de primavera.