Schneeglöckchen
Die Sonne sah die Erde an,
Es ging ein milder Wind,
Und plötzlich stand Schneeglöckchen da,
Das fremde blaße Kind.
Und plötzlich brach mit Pomp und Braus
Der alte Winter auf,
Die Wolken eilten pfeilgeschwind
Zum dunklen Nord hinauf.
Eisscholle lief, Schneeflocke schmolz,
Die Stürme heulten drein,
Schneeglöckchen stand gesenkten Haupts
In dem Gewühl allein.
Ei komm! Du weißes Schwesterlein,
Wie lange willst du stehn?
Der Winter ruft, das Reich ist aus,
Wir müßen nach Hause gehn!
Und was nur rings auf Erden trägt
Die weiße Liverei,
Das schürze sich, das tummle sich
Zur Abfahrt schnell herbei!
Schneeglöckchen sah ich bebend an
Und dachte halb im Traum:
“Was soll um Winters Liverei
Der grüne, grüne Saum?
Wob ihn wohl um das weiße Kleid
Des Winters rauhe Hand?
Wo komm’ ich her? wo geh’ ich hin?
Wo ist mein Vaterland?”
Campànula
El sol contemplava la terra,
alenava una brisa suau,
i de sobte sorgí la campànula,
exòtica i pàl·lida criatura.
I de sobte es desencadenà el vell hivern
amb tota la seva pompa i estrèpit,
els núvols s’apressaven cap el nord obscur
veloços com sagetes.
Corrien els glaçons, es fonien els flocs de neu,
bramulaven les tempestes,
i la campànula, amb el cap inclinat,
era sola enmig de la confusió.
Ai, vine! Blanca germaneta,
quan de temps et vols quedar?
L’hivern crida, el nostre regne s’ha acabat,
hem de tornar a casa!
Tot el que en la terra al voltant nostre
porta la blanca lliurea,
es prepara amb tota pressa
per una ràpida partença!
Jo mirava tremolós la campànula
i pensava mig en somnis:
“Què ha de fer una orla verda
enmig de la lliurea blanca?
És realment la ruda mà de l’hivern
la que teixeix aquest vestit blanc?
D’on vinc? On vaig?
On és la meva pàtria?