Sehnsucht nach der Waldgegend
Wär’ ich nie aus euch gegangen,
Wälder, hehr und wunderbar!
Hielter liebend mich umfangen
Doch so lange, lange Jahr’!
Wo in euren Dämmerungen
Vogelsang und Silberquell,
Ist auch manches Lied entsprungen,
Meinem Busen, frisch und hell.
Euer Wogen, eure Hallen,
Euer Säuseln nimmer müd’,
Eure Melodien alle
Weckten in der Brust das Lied.
Hier in diesen weiten Triften
Ist mir alles öd’ und stumm,
Und ich schau in blauen Lüften
Mich nach Wolkenbildern um.
Wenn ihr’s in den Busen zwinget,
Regt sich selten nur das Lied;
Wie der Vogel halb nur singet,
Den von Baum und Blatt man schied.
Enyorança dels boscos
Tant de bo mai no m’hagués separat de vosaltres,
boscos solemnes i meravellosos!
Em vàreu acollir amables
durant tants i tants anys!
En els vostres ombratges, on cantaven els ocells
i rajaven platejades les fonts,
sorgí del meu pit, fresca i alegre,
més d’una cançó.
Les vostres ones, els vostres sons,
els vostres murmuris incansables,
totes les vostres melodies
despertaven la cançó en el meu pit.
Ací en aquestes amples pastures
tot em sembla desert i callat,
i contemplo en els aires blaus
les figures que prenen els núvols.
Quan es prem massa el pit,
rarament en sorgeix la cançó:
com l’ocell que a penes canta
quan se’l separa del seu arbre.