Stirb’, Lieb’ und Freud’!
Zu Augsburg steht ein hohes Haus,
Nah bei dem alten Dom.
Da tritt am hellen Morgen aus
Ein Mägdelein gar fromm;
Gesang erschallt,
Zum Dome wallt
Die liebe Gestalt.
Dort vor Marias heilig’ Bild
Sie betend niederkniet,
Der Himmel hat ihr Herz erfüllt,
Und alle Weltlust flieht:
“O Jungfrau rein!
Laß mich allein
Dein eigen sein!”
Alsbald der Glocken dumpfer Klang
Die Betenden erweckt,
Das Mägdlein wallt die Hall’ entlang,
Es weiß nicht, was es trägt;
Am Haupte ganz
Vom Himmelsglanz
Einen Lilienkranz.
Mit Staunen schauen all’ die Leut’
Dies Kränzlein licht im Haar.
Das Mägdlein aber wallt nicht weit,
Tritt vor der Hochaltar:
“Zur Nonne weiht
Mich arme Maid!
Stirb’, Lieb’ und Freud’!”
Gott, gib, daß dieses Mägdelein
Ihr Kränzlein friedlich trag!
Es ist die Herzallerliebste mein,
Bleibt’s bis zum jüngsten Tag.
Sie weiß es nicht, –
Mein Herz zerbricht, –
Stirb’, Lieb’ und Licht!”
Moriu, amor i alegria!
A Augsburg hi ha una gran casa,
prop de la vella catedral.
En sortí en la claror matutina
una pietosa noieta;
ressonen cants
quan la dolça figura
s’encamina cap a la catedral.
Davant la sagrada imatge de Maria
s’agenolla implorant,
el cel ha omplert el seu cor,
han desaparegut tots els seus anhels terrenals:
“Oh Verge Immaculada,
deixa’m ser
només teva!”
Així que el so profund de les campanes
crida l’atenció dels que preguen,
la noia travessa la nau
sense saber el que porta;
sobre el seu cap,
amb celestial resplendor,
una corona d’assutzenes.
Tota la gent mira admirada
la lluminosa corona en els seus cabells.
Però la noia no va més enllà,
es detura davant de l’altar major:
“Consagra’m, pobre de mi,
com la teva serva!
Moriu, amor i alegria!”
Déu, fes que aquesta noia
porti en pau la seva corona!
És la que més m’estimo,
i ho serà fins el meu últim dia.
Ella no ho sap...
i el meu cor es trenca...
Moriu, amor i llum!”