Manuel Capdevila i Font
musicògraf
SIgnaturaMC 500
  • Obra: Stirb’, Lieb’ und Freud’!, Op. 35/2
  • Compositor: Robert Schumann
  • Poeta: Justinus Kerner
  • Poema original

    Stirb’, Lieb’ und Freud’!

    Zu Augsburg steht ein hohes Haus,
    Nah bei dem alten Dom.
    Da tritt am hellen Morgen aus
    Ein Mägdelein gar fromm;
    Gesang erschallt,
    Zum Dome wallt
    Die liebe Gestalt.

    Dort vor Marias heilig’ Bild
    Sie betend niederkniet,
    Der Himmel hat ihr Herz erfüllt,
    Und alle Weltlust flieht:
    “O Jungfrau rein!
    Laß mich allein
    Dein eigen sein!”

    Alsbald der Glocken dumpfer Klang
    Die Betenden erweckt,
    Das Mägdlein wallt die Hall’ entlang,
    Es weiß nicht, was es trägt;
    Am Haupte ganz
    Vom Himmelsglanz
    Einen Lilienkranz.

    Mit Staunen schauen all’ die Leut’
    Dies Kränzlein licht im Haar.
    Das Mägdlein aber wallt nicht weit,
    Tritt vor der Hochaltar:
    “Zur Nonne weiht
    Mich arme Maid!
    Stirb’, Lieb’ und Freud’!”

    Gott, gib, daß dieses Mägdelein
    Ihr Kränzlein friedlich trag!
    Es ist die Herzallerliebste mein,
    Bleibt’s bis zum jüngsten Tag.
    Sie weiß es nicht, –
    Mein Herz zerbricht, –
    Stirb’, Lieb’ und Licht!”

  • Poema en català

    Moriu, amor i alegria!

    A Augsburg hi ha una gran casa,
    prop de la vella catedral.
    En sortí en la claror matutina
    una pietosa noieta;
    ressonen cants
    quan la dolça figura
    s’encamina cap a la catedral.

    Davant la sagrada imatge de Maria
    s’agenolla implorant,
    el cel ha omplert el seu cor,
    han desaparegut tots els seus anhels terrenals:
    “Oh Verge Immaculada,
    deixa’m ser
    només teva!”

    Així que el so profund de les campanes
    crida l’atenció dels que preguen,
    la noia travessa la nau
    sense saber el que porta;
    sobre el seu cap,
    amb celestial resplendor,
    una corona d’assutzenes.

    Tota la gent mira admirada
    la lluminosa corona en els seus cabells.
    Però la noia no va més enllà,
    es detura davant de l’altar major:
    “Consagra’m, pobre de mi,
    com la teva serva!
    Moriu, amor i alegria!”

    Déu, fes que aquesta noia
    porti en pau la seva corona!
    És la que més m’estimo,
    i ho serà fins el meu últim dia.
    Ella no ho sap...
    i el meu cor es trenca...
    Moriu, amor i llum!”

  • (Lied, Op. 35/2, Leipzig, novembre 1840)